BLANQUERNA DESPRÉS DE LA PANDÈMIA

 

(Entre la fragilitat i la fraternitat)

J.J. Moreso[1]

 

 

 

‘Quod si pestis haec celesitudinem quoque

principatus pertingit et infectat, reputare convenit

multo acerbis humiliora premi ac divexari’

J.L. Vives, ‘Ioannes Ludovicus Vives Henrico VIII.

Regi Angliae inclito salutem’.

Brugis, viii Octobris, 1525.

De Europae Dissidiis et Republica

Eds. Edward V. George and Gilbert Tournoy,

Leiden: Brill, 2019, p. 75

 

             (I)

 

Començo agraint molt sincerament la invitació a coordinar aquest seminari del Grup d’Esplai Blanquerna, aprofitant els quaranta anys de la seva creació[2].  No tinc crèdits especials per ser el destinatari d’aquest honor, més enllà de la meva amistat amb les persones que hi estan o hi van estar vinculades. En primer lloc, l’amistat amb un dels pioners, Frederic Diego, Fede, un entranyable amic per prop de quaranta cinc anys. Ara també amb Núria Palau, esposa del meu germà Ramon, i amb Sussi Melero, la dona del que va estar, fins a la seva malaurada i encara recent mort, l’ànima d’aquest projecte, Toni Polo. Toni tenia moltes virtuts, però en tenia una que considero cabdal per aquells que es dediquen a gestionar assumptes públics: feia fàcil el que era difícil i, per tantes raons, la seva presència ens mancarà. Vull afegir aquí una coneixença nova, Josep Vallés, sense l’amable insistència del qual no mai hauria escrit aquestes línies, que posen negre sobre blanc el que vaig tractar d’articular a la sessió de l’11 de juliol de 2020.

 

Blanquerna, com és ben sabut, és el protagonista de la novel·la medieval del gran Ramon Llull.[3] Es tracta de la personificació dels ideals de vida cristiana del mallorquí. I és un encert haver triat de bon començament aquest nom per la vostra associació. Però jo aquí vull fer referència a una altra obra cabdal de Llull, la Vita coaetanea (que té versió llatina i versió en català ja al segle XV)[4] és una superba autobiografia, a l’altura de les grans confessions dels pensadors majors que han volgut deixar escrita la seva vida –que no són gaires-, de Sant Agustí a Jean Jacques Rousseau.

 

Un dels aspectes més intrigants d’aquesta obra és que en alguns dels seus passatges més rellevants, Llull ens retrata la vida humana com atrapada pels dilemes, com si el nostre univers moral estigués fragmentat, i només la providència divina amb la seva intervenció pogués lliurar-nos de la càrrega insuportable de prendre decisions en les quals totes les alternatives ens duen a cursos d’acció inadequats. Aquesta posició del savi mallorquí contrasta amb la del més gran pensador de l’Edat Mitjana, i segurament del cristianisme, Tomàs d’Aquino. Tomàs d’Aquino era un racionalista i pensava que el nostre univers moral és consistent i ben ordenat, en aquest sentit el savi d’Aquino creia que hom només pot estar en una situació de dilema moral com a conseqüència d’accions incorrectes que hem comès precedentment, el que anomena estar ‘perplexus secundum quid’, però mai podem tenir obligacions en conflicte si no hem comès un error anterior, hom no pot estar ‘perplexus simpliciter’. D’aquesta manera, el que en la filosofia contemporània s’anomena ‘moral luck’ (sort moral) no impacta tan determinadament, perquè sempre podem o bé evitar-la, per anticipació, o bé conjurar-la, pel penediment i la restauració de l’ordre moral.

 

Llull no era tan racional, em temo, i creia que només la intervenció divina pot lliurar-nos de situacions en les quals estem realment en un dilema moral. Per exemple, a la seva autobiografia, ens relata com un dels seus criats, que li havia ensenyat l’àrab i al que apreciava, un dia va blasfemar i ell el va reprendre, el musulmà llavors va fer plans per assassinar Ramon Llull i ell se’n va assabentar. Se li plantejava el dilema de si revelar les seves intencions, per les quals seria condemnat a mort, o bé no fer-ho en atenció a l’afecte que li tenia per haver-li ensenyat l’àrab que ell considerava cabdal per la seva tasca de predicació. Llull no veu sortida a aquest dilema i només el suïcidi del desgraciat mestre d’àrab, que ell atribueix a la intervenció divina, el lliura del conflicte moral.[5] Tornaré sobre la sort moral ben aviat.

 

(II)

 

Després de deu mesos d’extensió de la pandèmia de la COVID-19, amb tres mesos de confinament quasi total, restriccions diverses i la malaltia i la mort al nostre entorn, ens adonem de com de fràgils som. Crec que aquesta fragilitat que tothom sent pot ser caracteritzada mitjançant dues fragilitats específiques i fonamentals:

 

En primer lloc, la fragilitat de l’ordre social, usualment l’ordre social és per a nosaltres, de manera inadvertida, com una prolongació de l’ordre natural. Vull dir que d’una manera similar a com la nit succeeix al dia i la primavera a l’hivern, esperem que els dilluns estarà obert el bar on prenem cafè cada dia, saludarem a les persones que són les nostres companyes de treball, i així tot allò que conforma la nostra vida quotidiana. No obstant això, l’ordre social no és una prolongació de l’ordre natural, la seva textura i els seus vímets són més delicats, es fonamenten en un conjunt de creences i actituds que poden, com ara ha succeït, enfonsar-se.

 

En segon lloc, la fragilitat del saber humà, en les nostres societats d’avui, és tal el coneixement sobre el món que, entre tots, alberguem, que tendim a pensar que el saber humà és omniscient, o gairebé. No obstant això, el saber humà (els científics ho saben cada un en el seu àmbit d’especialitat) és també molt fràgil, coneixem una parcel·la molt petita i d’una manera molt fragmentada d’allò que és possible conèixer. Així ara, un virus -que no és més que un tros de material genètic extraviat i erràtic- el SARS-CoV-2, ens té a tots contra la paret, perquè no som capaços encara de trobar una vacuna eficaç contra ell. Aquestes fragilitats sumades ens situen, d’una manera realment terrible, a la intempèrie.

 

Com podem, doncs, enfrontar-nos a aquestes fragilitats? La primera protecció en aquesta situació de desolació consisteix, crec, en acceptar aquestes dues fragilitats que estan implícites en les nostres pràctiques, però que ens passen sovint desapercebudes. La segona protecció, em sembla, ha de venir de la fraternitat. La fraternitat, que sol ser la parenta pobra de les tres grans virtuts republicanes, juntament amb la llibertat i la igualtat, és ara el nostre refugi més segur. I, la fraternitat -com jo la concebo- té a l’almenys les tres següents dimensions:

La primera dimensió és la universalitat. Si alguna cosa ha mostrat aquesta pandèmia és que les solucions locals no serveixen de res. En aquest món global, el virus ha viatjat de país en país, de continent en continent, allotjat en les persones que es mouen en ell. Això mostra l’equivocació de les tendències autàrquiques, de l’America first!, de donar la culpa sempre als altres, de generar un enemic exterior. No serveix de res, només estratègies comunes, i com més globals millor, poden lliurar-nos d’aquesta amenaça. Esperem, nosaltres els europeus, més de les institucions de la Unió Europea, del Consell, de la Comissió, del Parlament, del Banc Central europeu. Esperem que es coordinin, més i millor amb les institucions mundials, amb l’ONU, amb l’OMS, amb totes les institucions. Recentment a Itàlia, el prestigiós iusfilòsof Luigi Ferrajoli, juntament amb altres pensadors destacats, ha pres la iniciativa del que anomenen Costituente Terra,[6]doncs això precisament, un constitucionalisme democràtic per a totes les persones és el que ara ens cal.

 

Com ja pot inferir de l’anterior, la segona dimensió és la de la fraternitat institucional. Necessitem institucions públiques sensibles a les nostres fragilitats. Per això aquestes institucions han de refer els pressupostos del nostre ordre social, per constituir les bases d’una societat ben ordenada, més decent i més justa. I també han de donar suport a partir d’ara, amb molta més decisió, els programes i instruments que augmentin el nostre saber, perquè només el saber humà pot protegir-nos contra les amenaces del futur, que són les pandèmies, però també el canvi climàtic, l’accés als recursos naturals, la fam, la desigualtat insuportable. Com deia Francisco Giner de los Ríos, un dels fundadors de la Institución Libre de Enseñanza i li agrada recordar a Francisco J. Laporta, ‘el que sabem, ho sabem entre tots’. [7]

I, finalment, la tercera dimensió és la de la fraternitat cívica. Tots hem de, a banda -és obvi- d’obeir puntualment a les autoritats a hores d’ara, ajudar les persones més vulnerables i necessitades del nostre entorn. Una trucada telefònica pot ser important a hores d’ara, una mica de diners o l’ajornament d’un pagament, o el manteniment d’altres pagaments -aquells que ens ho podem permetre- encara si els serveis corresponents no poden, en les circumstàncies actuals, ésser oferts. Ara mateix, només la fraternitat és el refugi de la nostra fragilitat.

 

Qui pateix més aquesta fragilitat són els més vulnerables, precisament. Els més vulnerables acostumen a ser, també, més invisibles. Doncs ara es l’hora de fer-los visibles, de posar-los al primer lloc de les nostres prioritats. Per això he començat aquest text amb aquest passatge del gran pensador valencià Joan Lluís Vives i que ara tradueixo al català: ‘Però si aquesta epidèmia afecta i danya també les altures del principat, hi ha acord en pensar que els més humils són oprimits i empaitats molt més amargament’.

 

(III)

 

I aquí entra, segons crec, la funció central de la vostra associació. Blanquerna malda des de sempre per procurar que alguns dels més vulnerables entre nosaltres ho siguin una mica menys, malda per generar un horitzó de dignitat per ells, per exemple pel desemparament en el que a sovint es troben els joves estrangers no acompanyats.

 

El que feu és molt rellevant, si no atenem a aquestes persones, si no som capaços d’eliminar algunes de les barreres que els impedeixen tenir una vida raonable, poder bastir un futur raonable, no és que no siguem una societat justa (que no ho som, la justícia és un ideal, una ciutat llunyana), sinó que no som ni tan sols una societat decent.[8]

 

La força i el compromís amb la que dueu endavant la vostra feina l’obteniu de diversos llocs. Sospito que molts de vosaltres l’obteniu d’una vivència personal del cristianisme, com una doctrina íntimament vinculada a la preferència pels pobres, un missatge lligat de manera crucial amb la vida històrica de Jesús de Nazaret. D’altres l’obtindran de diferents concepcions, potser de concepcions filosòfiques. A mi m’agrada fer-la reposar en la teoria de la justícia del filòsof de la política més influent dels darrers 50 anys: John Rawls, un professor de Harvard que va publicar un llibre cabdal l’any 1971, A Theory of Justice, i que va morir fa quasi vint anys.[9]

 

Rawls imagina un experiment mental, un Gedankenexperiment,  per tal de triar els principis que haurien de guiar una societat ben ordenada, la posició original. L’experiment consisteix a pensar que éssers humans com nosaltres, això és racionals, auto-interessats, però també concernits per la sort dels altres humans, som situats darrera del que anomena el vel de la ignorància. És a dir, desconeixem absolutament quin lloc ocuparem a la societat, no sabem si serem homes o dones, quan de talent tindrem, si naixerem en una família rica (quan jo era menut a casa la iaia deia, quan volies alguna cosa que no ens podíem permetre, ‘aquest és creu que ha nascut a casa ‘Bau’ –o ‘Ballester’, o ‘Grego’’-) o pobra, si serem més o menys atractius, divertits, si tindrem la religió cristiana o la musulmana, o cap, etc. Això, segons Rawls, ens farà –en aquestes condicions d’incertesa- preferir una decisió guiada pel maximin, aquell en el qual estarem millor imaginant l’escenari pitjor dels possibles. Segons Rawls, i això ha estat molt discutit, però ara no m’hi puc referir, triaríem dos principis ordenats de manera lexicogràfica, és a dir, que el segon només entra en joc quan el primer s’ha complert màximament. El primer principi és el principi de les llibertats bàsiques per a tots, i el segon té dues parts: una és el principi de la igualtat d’oportunitats i l’altra consisteix en l’anomenat principi de la diferència, que estableix que les desigualtats només estan justificades quan beneficien als més desfavorits en ingressos i riquesa de la societat. En paraules de Rawls:

 

Primer principi:

Tota persona ha de tenir un dret igual al sistema total més ampli possible de llibertats bàsiques iguals compatible amb un sistema similar de llibertat per tothom.

Segon principi:

Les desigualtats socials i econòmiques han de ser arranjades de manera que contribueixin

1. al benefici més gran dels menys avantatjats, però de manera consistent amb un principi d’estalvi just; i alhora
2. estiguin lligades a càrrecs i posicions que siguin accessibles a tothom en condicions d’igualtat d’oportunitats equitativa.

 

Doncs bé, Rawls afegeix que mentre el primer principi exemplifica la llibertat, la igualtat s’articula a través de la equitativa igualtat d’oportunitats, però la fraternitat l’encarna el principi de la diferència.

I vosaltres treballeu  de manera d’implementar el principi de la diferència.

 

(IV)

 

Torno per una estona als dilemes morals. Treballar al món real, amb els anhels i els jous de les persones reals, ens ensenya que, a sovint, estem atrapats per decisions difícils que nosaltres no hem provocat. Una concepció massa racionalista del món ens ho fa oblidar massa a sovint. Les cultures antigues ho sabien molt bé. Moltes de les tragèdies gregues suposen que, a sovint, els humans estem entrampats en laberints dels quals és molt difícil sortir-ne. L’Orestes d’Esquil a l’Orestíada, dubtant si ha de venjar la mort del seu pare Agamèmnon, assassinat per la seva mare Clitemnestra, l’Antígona de Sòfocles que creu que el deure d’enterrar el seu germà Polinices està per sobre del decret de Creont que ho prohibia, són mostres de circumstàncies en les quals cal elegir tràgicament.[10] També hi ha varis passatges de la Bíblia en el mateix sentit, el més conegut quan al Gènesi Jahvé ordena a Abraham sacrificar el seu fill Isaac, però també quan, al Llibre dels Jutges 11, Jeftè després d’una victòria militar va prometre oferir en sacrifici la primera persona que es trobi en arribar a casa i, en arribar al seu poble, qui va sortir de casa va ser la seva filla…

 

Bé, el que vull dir és que a sovint a la vida real ens trobem amb situacions on les nostres concepcions racionals, i les teories de la justícia com la de Rawls ho són, no ens serveixen per endevinar com hem de comportar-nos. Potser hem de complementar aquestes ètiques de la justícia, amb el que s’ha anomenat l’ètica de la cura.[11] És a dir, una capacitat de respondre adequadament a les situacions que la vida ens depara, amb atenció pels detalls, mirant d’emparar els més dèbils. Gosaria dir que l’ètica de la cura és la versió actual del que Llull, amb les seves cabòries, anomenava la providència.

 

 

(V)

 

I res més. Confio que aquestes consideracions no us seran del tot alienes i que, pot ser, us serveixin quan la vostra feina us dóna una mica de respir per pensar i reflexionar en allò al que, tan admirablement, dediqueu la vostra vida. Acabo amb unes reflexions de Ramon Llull, que es troben al final del Blanquerna precisament, el Llibre de Amic e Amat (41)[12]que són un bon final pel que he tractat d’expressar i que diuen així:

 

‘Les claus de les portes d’amor són daurades de consirers, sospirs e plors; e el cordó de les claus és de consciència, contrició, devoció, satisfacció; e el porter és de justícia, misericòrdia’.

 

Tortosa, 11.07.2020

 

 

 

[1] Catedràtic de Filosofia del Dret, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. email: josejuan.moreso@upf.edu. Rector de la Universitat Pompeu Fabra (2005-.2013). Doctor honoris causa per la Universidad de Valparaíso (Chile).

[2] Vegeu https://ca.wikipedia.org/wiki/Esplai_Blanquerna

[3] Llibre d’Evast e Blanquerna, ed. M.J. Gallofré; pr. Lola Badia, «Les Millors Obres de la Literatura Catalana» 82 (Barcelona: Edicions 62-La Caixa, 1982).

[4] Vida de mestre Ramon, ed. Anthony Bonner, «Biblioteca Barcino» 8 (Barcelona: Editorial Barcino, 2013).

 

[5] Les concepcions de Llull i de Tomàs d’Aquino sobre els dilemes morals estan magníficament presentades als caps. 3 i 4 de M.V. Dougherty, Moral Dilemmas in Medieval Thought. From Gratian to Aquinas (Cambridge: Cambridge University Press, 2011).

[6] Vegeu http://www.costituenteterra.it/intervento-luigi-ferrajoli/

[7] Vegeu https://biblioteca.uam.es/derecho/exposiciones/francisco_laporta.html

[8] Aquesta idea d’una societat decent es troba a Avishai Margalit, The Decent Society, (Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1996).

[9] John Rawls, A Theory of Justice, (Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1971, segona edició revisada de 1999). Hi ha una bona traducció al català, John Rawls, Una teoria de la justícia, trad. de Joan Vergés i Oriol Farrés, (Girona: Accent, 2010).

[10] El llibre millor que he llegit al respecte, i que val la pena per moltes raons, és Martha Nussbaum, The Fragility of Goodness, (Cambridge: Cambridge University Press, 1986).

[11] La idea és de Carol Guilligan, In A Different Voice, (Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1982).

[12] Libro de Amigo y Amado, ed. bilingüe, pr. y trad. Eduardo Moga (Valencia: Pre-Textos/Ed. Barcino; 2014, p. 68)